Tid  4 timer 52 minutter

Koordinater 1359

Uploadet 9. november 2013

Optaget november 2013

-
-
180 m
48 m
0
3,9
7,8
15,52 km

Vist 1899 gange, downloadet 29 gange

tæt på Palau-borrell, Catalunya (España)

Ei nois, mentre escric aquest petit text, el company Pere ha enviat un Whatsapp dient que ha passat per la carretera de Verges i ha vist un gran incendi a Vilopriu poble que està al costat de Garrigoles, que forma part de la nostra ruta del dissabte i que tant ens va agradar.

Dissabte la Cris, en Pere i jo vam començar la ruta a Palau Borrell, poble magnífic de 4 cases, però quina tranquil·litat, vam passar per les Olives, poble petit d'un encant especial, carrers llargs i una plaça plena d'olives; per Garrigola, Ermita de Sant Grau, Puig Segalar, Castell-església de Sant Feliu de la Garriga, font de l'Ermedà i Palau Borrell.

Acabant la ruta a la Tallada, fen un vermutet amb una bona birreta, patates i olives.

Adeuuuuuuu.
Ei nois, mentre escric aquest petit text, el company Pere ha enviat un Whatsapp dient que ha passat per la carretera de Verges i ha vist un gran incendi a Vilopriu poble que està al costat de Garrigoles, que forma part de la nostra ruta del dissabte i que tant ens va agradar.

Dissabte la Cris, en Pere i jo vam començar la ruta a Palau Borrell, poble magnífic de 4 cases, però quina tranquil·litat, vam passar per les Olives, poble petit d'un encant especial, carrers llargs i una plaça plena d'olives; per Garrigola, Ermita de Sant Grau, Puig Segalar, Castell-església de Sant Feliu de la Garriga, font de l'Ermedà i Palau Borrell.

Acabant la ruta a la Tallada, fen un vermutet amb una bona birreta, patates i olives.

Adeuuuuuuu.


Joan Maragall: "L'Empordà"
L’EMPORDÀ

Cap a la part del Pirineu,
vora els serrats i arran del mar
s’obre una plana riallera,
n’és l’Empordà !
Digueu, companys, per on hi aneu ?
digueu, companys, per on s’hi va ?
Tot és camí, tot és drecera,
si ens dem la mà !
Salut, salut noble Empordà !,
Salut, salut palau del vent !
portem el cor content, i una cançó !
Pels aires s’alçarà,
pels cors penetrarà,
penyora es-nirà fent de germanor
una cançó !
A dalt de la muntanya hi ha un pastor,
a dintre de la mar hi ha una sirena.
Ell canta al dematí, que el sol hi és bo,
ella canta a les nits de lluna plena.
Ella canta: “Pastor em fas neguit”
Canta el pastor: “Em fas neguit sirena”
“Si sabessis el mar com és bonic !”
“Si veiessis la llum de la carena !”
“Si hi baixessis, series mon marit !”
“Si hi pugessis, ma joia fóra plena !”
“Si sabessis el mar com és bonic !”
“Si veiessis la llum de la carena !”
La sirena es feu un xic ençà,
un xic ençà el pastor de la muntanya,
fins que es trobaren al bell mig del pla,
i de l’amor plantaren la cabanya:
fou l’Empordà !
Centrat per la capella de Santa Eulàlia, el nucli de Palau Borrell està format per tres masies i un parell de casalots agrupats, rehabilitats en els darrers anys. El lloc (Palatio Borrello) està documentat des del segle XII. Les masies (mas Batlle, mas Briolf i mas Verdalet), ben restaurades, conserven l'estructura i molts elements dels segles XV al XVII.
L'ERMITA DE SANT GRAU D'ALBONS A la divisòria entre l'Alt i el Baix Empordà, Albons està emplaçat al cim d'un puig que a data molt llunyana estava envoltat d'estanys i maresmes; Albons era lloc del comtat d'Empúries; les cases més antigues estan aglevades a l'entorn del castell i de l'església. Al cim d'un pujol, a redós del Puig Segalar (175 m),a l'extrem de ponent del terme, la devoció d'un poble hi va edificar una ermita en honor a Sant Grau; flanquejada per vells xiprers i envoltada d'espesses pinedes, s'aixeca des de fa uns mil anys, en un lloc dominant des d'on s'albira un extens panorama sobre les terres de l'Empordanet que reste limitat a llevant pel massís del Montgrí. De la construcció romànica inicial (del segles X-XI) se n'hi conserven els murs de la nau, però l'absis va caure enderrocat; fou el segle XVIII que dels carreus caiguts de l'absis romànic se'n va fer una nova façana, l'actual, que, amb el seu campanar de cadireta i amb la data de 1753 incisada a la llinda de la nova porta, li dóna un fals aire d'ermita barroca. Es creu que és del temps barroc la imatge actual que hauria estat repintada en dates posteriors. "Veneren els cristians en ALBONS vostre capella, els malats, coixos i sans alcancen salut novella; de llamps i de pedregada als qui us invoquen guardau" La devoció profunda del poble d'Albons i dels de la seva rodalia (Olives i Garrigoles, Bellcaire i La Tallada, L'Escala i Viladamat) ha mantingut viu l'aplec que cada anys el 13 d'octubre aplega entorn de l'ermita els fidels devots, que hi canten els Goigs. (veure recuadre) Sant Grau, abat, un de tants sants portats pels devots francs, ha arrelat profundament a les nostres terres, i ha estat pregat pel gran nombre de malalties o desastres naturals; encara Sant Grau ha estat pregat, segons canten els seus goigs, per "parteres avançades" a qui "ajudeu en sos treballs". SANT GRAU: La tradició suposa que va venir a la nostra terra, on va convertir molta gent a la fe cristiana amb les seves penitències i predicació. Mentre estava entre nosaltres, es va escaure una gran malura del bestiar boví, que moria com a mosques, i es corria el risc de perdre's la mena dels bous entre nosaltres, fins que un dia sant Grau va beneir un bou acabat de morir, el qual al moment va revifar-se i tornar a viure. Tots els pagesos a qui s'havien mort bous els van desenterrar, i sant Grau, en beneir-los, els va ressuscitar tots. Per això en molts pobles de muntanya on abunden els bous, tenen sant Grau com a advocat per aquesta mena de bestiar. Conten que sant Grau tenia una gerreta d'oli en la qual n'hi cabien dues o tres xicres, però que mai no s'estroncava, semblantment a la bota de sant Ferriol. Quan el sant va morir, la seva comunitat va conservar aquella gerreta com una gran relíquia, puix que sempre en rajava tant d'oli com hom volia. Un marxant envejós va veure una manera de fer-se riquíssim comprant aquella gerreta, la qual mai no desdeia de rajar: va oferir-ne un gran tresor, i la comunitat va acceptar-lo, puix que li va venir molt bé per a refer el convent, que estava mig enrunat. Però, així que la gerreta fou del marxant, es va estroncar, i no va rajar-ne ni una miserable gota més d'oli. D'aquesta manera, el sant, des del cel, va voler castigar l'enveja del marxant. Abans, el dia d'avui, a les esglésies i capelles on es venerava sant Grau, es beneïa oli, que adquiria gran virtut remeiera, i se l'anomenava oli de Sant Grau; era emprat per a guarir especialment bestiar boví, gràcia que perdia si se'l feia objecte de comerç. Els oliaires tenen aquest sant per patró. Segons la tradició, sant Grau va viure un temps a la vora de Tossa de Mar, fent vida de penitència i de dejuni. Vivia en una barraca, la qual, més tard fou convertida en capella. Encara es conserva la pedra que li servia de coixí, i també una gerra que emprava el sant per guardar l'aigua. L'aigua d'aquesta gerra té virtut remeiera i meravellosa per a un gran nombre d'efectes. Per més que se'n tregui, sempre n'hi resta almenys fins a la meitat. El dia d'avui, les autoritats i el capellà de Tossa pugen a la capella. L'aigua de la gerra és beneïda amb la relíquia del sant i, seguidament, és repartida a la gran gentada, que acudeix de per tota la rodalia a cercar-ne per trobar remei. Cada any, abans, es repartia molta més aigua de la que cabia en la gerra i, a desgrat d'això, encara sempre n'hi restava bona cosa. Hi ha variants de la tradició que diuen que sant Grau no va pernoctar sinó una sola vegada al punt on avui s'aixeca la capella. Se celebrava un aplec a una ermita dedicada a aquest sant, en terme de Sant Gregori, al Gironès. Hi acudien moltes fadrines a demanar-li casador, puix que, per aquelles contrades, sant Grau gaudeix fama de matrimonier. La pagesia que té bous, avui acudeix fervorosament a l'ermita del sant, per tal de demanar-li que li protegeixi el bestiar. Havia estat molt corrent, quan un bou s'encuirava o patia algun altre mal, d'oferir una presentalla d'un bou a sant Grau, perquè el guarís. Els administradors dels culte al sant posaven una paradeta vora de la capella, on venien uns bous de terrissa, d'un primitivisme cavernari, els quals semblaven obra de la mateixa mà que havia pintat les pintures rupestres, en les quals el bou ocupa un paper tant preeminent. La figureta del bou oferta en presentalla era lligada amb una cinta o una veta i penjada a l'altar del sant, vora de la seva imatge, on restava tot un any. A l'any següent, els pabordes despenjaven les figuretes, per poder guarnir la parada, i les tornaven a vendre, perquè la gent les tornés a oferir. Els nostres pares sempre havien vist les mateixes figures de bou penjades, ofertes i reofertes un nombre incalculable de vegades. Ningú de la generació passada, no coneixia la procedència d'aquells bous de terrissa. Cal advertir que no eren ni remotament comparables amb la tècnica ni amb l'obra dels nuclis terrissers de les contrades gironines. Creiem indubtable que la procedència de les figures que ens ocupen es trobava molt distanciada de nosaltres tant en el lloc com en el temps. La imatge del sant més venerada era la d'Entreperes, sufragània se Sadernes. L'ermità llogava bous de terrissa al preu de dos rals. Els devots els posaven una estona damunt l'altar, a intenció del guariment de la bèstia per la qual reclamaven salut. Després de fetes les oracions, l'ermità retirava la figura de damunt la mesa, i la llogava a un altre fidel, si es presentava el cas. Segons es desprèn de la referència que el senyor Madoz fa del costum en el seu Diccionari Geogràfic, antigament hom portava el bestiar boví pels voltants de l'ermita, i el sacerdot, des del peu de la porta i a la vista del bestiar, celebrava la missa del bous, que ignorem si tenia alguna particularitat litúrgica. Més ençà, hom deixà de celebrar fora de la capella, i sembla que els fidels feien entrar els bous dins del petit temple i agrupaven a la porta tant de bestiar com podien. Més cap ençà, hom no portà els bous a la cerimònia. La toponímia ens revela l'existència, per aquells verals, dels culte de Júpiter, que hom representava plàsticament pel bou. És tant invocat, sant Grau, per al guariment del bestiar boví, com ho pugui ésser sant Antoni per al de peu rodó. Per l'Empordà, el Gironès i la Garrotxa som profuses les seves imatges, i la gent acudeix a elles en demanda de protecció. És venerat, en aquest sentit, a Joanetes, Falgons, Albons, Olot, L'Estela, Santa Pau, Crespià, Cogolls, Begudà, Espinelves, Campdevànol, Granollers de Rocacorba, Urús, Sant Andreu de Llinyà, Trienteres, La Pinya, Mieres, Santa Margarida, Tortellà, Sant Gregori i Osor entre d'altres llocs. Diu el refrany: Per Sant Grau, el tord cau. Per guardar el bestiar boví de tot mal, avui, al matí, hom tallava tres pèls de la cua dels bous i de les vaques, i els posava dins d'un panellet, pastat avui mateix, el qual hom feia menjar a la bèstia, que així havia d'empassar-se els seus propis pèls. D'aquesta manera no s'encuiraven. Sant Grau és també advocat contra el mal de pedra i per als mals de l'orina en general, tant de l'home com del bestiar. Igualment és invocat per a les ferides de picades de bèsties danyoses i verinoses. Hom creu que avui és el dia millor per a fer olis de llangardaix i altres remeis aptes per a guarir picades verinoses, puix que gaudeixen de la gràcia i d'un favor especial que els atorga el sant, per raó de la seva festa.
Garrigoles és un municipi de la comarca del Baix Empordà. Limita al nord amb Ventalló i Viladamat (Alt Empordà), a l'est amb la Tallada d'Empordà, al sud-est amb Verges, al sud amb Jafre i a l'oest amb Vilopriu. El municipi està constituït per Les Olives, cap municipal, i Garrigoles. El terme de Garrigoles s'estén per terrenys que van ser ocupats per la vinya abans de la plaga de la fil·loxera. Entre els conreus, sempre de secà, hi ha un predomini dels cereals, encara que també hi fa farratge i blat de moro. Encara queden olivars, en regressió, i alguna vinya. La cria de bestiar oví, porcí i boví és una activitat important per a l'economia local. El poble de les Olives, on hi ha els serveis municipals, és situat a gairebé un quilòmetre a ponent de Garrigoles. El nucli, d'una cinquantena d'edificis, és format per carrers llargs i estrets, centrats per una plaça rectangular. En general les cases (ss. XVIII i XIX) són modestes, però destaca Can Ros (s. XVIII), situada a un extrem del poble. L'església de Sant Vicenç de les Olives, de dimensions reduïdes, és d'estil romànic tardà de tipus cistercenc. Consisteix en una planta rectangular, una nau amb capçalera carrada, sense absis destacat, coberta amb volta apuntada. Les festes de les Olives se celebren conjuntament amb Garrigoles. La festa major d'estiu se celebra el darrer cap de setmana d'agost, mentre que les festes d'hivern són el dissabte més proper a Sant Sadurní, el 29 de novembre, i per Sant Vicenç, el 22 de gener.
Església i castell de Sant Feliu de la Garriga Es tracta d’una propietat privada i una reixa n’ impedeix l’entrada. Hem vist que el portal de l’església esta molt malmès, doncs un puntal aguanta una de les pedres de la clau de volta del portal. L'Església de Sant Feliu de la Garriga es troba al costat del castell del mateix nom, a llevant de la serra de Sant Grau o de Valldevià, en un replà del vessant del puig de Segalà. L'església de Sant Feliu és esmentada en un precepte del rei Odó de l'any 889, a favor del monestir llenguadocià de Sant Policarp de Rasés: "Et ultra Clusa in comitatu Impuriensium in ipsa garrica ecclesiam Sancti Felicis cum terminus et adjacentiis suis". En una làpida del segle X, avui perduda, però esmentada al segle XVII a la crònica de Jeroni Pujades, hom podia llegir que els sarraïns havien ocupat aquest territori i que els habitants hagueren de fugir al Rosselló, d'on tornaren comandats pel comte Gausbert, que foragità els invasors i tornà les terres als seus propietaris. L'església de Sant Feliu de la Garriga fou la parròquia de l'actual territori i municipi de Viladamat. Tingué com a sufragànies les capelles de Santa Eulàlia de Palauborrell i Sant Quirze de Viladamat fins al segle XVII, que la darrera, emplaçada a l'únic nucli habitat compacte del terme, absorbí la funció parroquial efectiva. L'església consta d'una nau rectangular de 7,5 metres d'amplada, un transsepte elevat i no sobresortint en planta i un absis semicircular a l'extrem de llevant, que te la mateixa amplada que la resta de l'edifici. A l'extrem meridional del transsepte hi fou adossada una torre campanar. La nau és coberta per una volta de canó, reforçada per dos arcs torals de mig punt sobre pilars rectangulars adossats. L'absis té una volta de quart d'esfera i un arc triomfal ben destacat de les mateixes característiques i dimensions que els esmentats arcs torals. El transsepte, amb la seva volta de canó, transversal i considerablement més elevada, és un àmbit entre la nau i l'absis, definit entre l'arc triomfal i el primer arc toral de la nau, els quals sostenen longitudinalment la seva volta, és a dir, llur funció és també la d'arcs formers de la dita del transsepte, estan fets amb dovelles ben tallades i polides de calcària, com els carreus dels pilars i tenen impostes bisellades i de pla. L'absis té decoració llombarda, tant al parament extern com a l'interior, que presenta set arcades cegues, que sobresurten molt del parament. L'arcada central es clou a un nivell més alt que les altres per emmarcar la finestra que s'obre al fons de la capçalera. La porta d'entrada es troba a la façana de ponent. Aquest frontis és notable, sobretot pel seu esquema compositiu. Consta d'un eix vertical construït per les tres obertures que perforen el parament: La porta, un finestral de doble biaix i un gran ull de bou, també de doble esqueixada. El conjunt de la porta i el finestral és emmarcat per un ressalt en forma de gran arcada cega de mig punt. Al mur meridional de la nau, hi havia una altra porta, de la qual només s'ha salvat l'arc interior adovellat de mig punt. A pocs metres de l'església, vers el sud-est i al marge del camí que porta per aquesta banda a l'entrada del castell, hi ha un sarcòfag antropomorf, de dimensions excepcionalment grans (214 x 65 cm), que per la seva estructura es podria datar dins el segle XI. Segurament procedeix de la necròpoli que es trobava al llevant i sud-est de l'església. (Informació extreta de "Catalunya Romànica Vol. IX").

2 kommentarer

  • Foto af capita haddock

    capita haddock 12-11-2013

    Sí Santi, les fotografies durant uns anys ja no podran ser les mateixes :-( el foc s'ho menja tot!
    Salut i Cames!

  • Foto af montagut

    montagut 15-11-2013

    Avui si que heu tingut bones vistes.

Du kan eller denne rute