Pont de Monnell-Pont de l'Afrau-la Muga-Sant Romà d'Oreis-Monnell

Imponent pont natural que hi ha al vessant sud de la serra de la Moixa molt a prop del torrent de l'afrau dels cortalets i darrere del Cap de Sadorn. Es tracta d'un forat càrstic natural de de 20 m. d'alçada i 30 d'ample amb un pilar natural a prop d'una paret calcària que es va ndependitzar per l'erosií i el pas contínu de l'aigua. Correspon amb un pont que per les seves caracaterístiques és impressionant i correspon amb un lloc de gran bellesa natural dins el Parc natural del Cadí Moixeró. Observacions: Zona de dificil accés i molt poc coneguda per correspondre amb un dels indrets més amagats del parc Natural del Cadí Moixeró. S'hi pot anar des de la pleta dels cortals fins arribar al torrent de la Muga. S'aconsella anar-hi amb algú que coneix la zona

Malgrat que l'alou de Molnell ja es documenti de mitjans del segle IX o X, pensem que els masos de la Muga són més tardans ja que aquest veïnat i masos de la Muga comencen a ser esmentats per la documentació baganesa a partir del segle XIV posant de manifest la importància d'aquests llocs en temps medievals. De la Muga en procedia un tal Berenguer de la Muga el qual va ser absolt del tribut de remença per part de Galceran de Pinós el 1421 per 18 florins d'or d'aragó. (Serra i Vilaró, 1989. Baronies. Llibre II. P-334.. Abans que això succeís aquest Tal Berenguer de la Muga "Ça Muga" havia abandonat el mas i el senyor adreçà una carta a aquest Berenguer que si pels volts de Sant Joan no havia tornat hi establiria un altre pagès (Baronies ob. Cit p, 336. De la Muga també en procedia un home soliu, del tribut de remença a Jaume de la Muga i que en va fer davant de Sibil·la, la donzella de Guillem de Murcurols. (Baronies. Ob cit. P. 340). Aquest Muga o de ça Muga cal no confondre'ls amb els batlles de la Pobla de Lillet i que Serra i Vilaró confon amb la mateixa procedència. L'abandó del mas de la Muga es deuria produir a mitjans del segle XIX ja que apareix citat en el cadastre de Gisclareny de 1776 i també el cens de 1863. Sembla que no va sobreviure a l'emigració del 1900 interpretant que havia quedat abandonat.De la Muga també en faria al·lusió la mateixa dita d'Oreis "A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat". Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435) Quan la Muga era poble, Barcelona era un Prat ( Dit per el Sr Pere Oms )

Font o mulleres situades en una de les torrenteres que baixen de la roca de la Moixa, i també de la cambra dels Bocs i que desemboquen al torrent de la Muga aprofitant l'orografia càrstica de zona. Aquesta font és de les poques fonts que hi ha a la zona i possiblement constituïa un dels punts d'aigua que utilitzaren els habitants de la Muga i d'Oreis a banda dels torrents de Vimboca i també de la Muga. Actualment s'aprofita com a punt d'aigua per abeurar bestiar i fins hi tot s'hi ha construït un petit com de fusta. Observacions: Va ser recuperada fa anys pels voluntaris de la UEC de Bagà en la seva tasca de recuperar els camins del Parc Natural del Cadí Moixeró. Actualment és la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró qui la manté en més o menys bon estat.

La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell "In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum" El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el "torrent del Forat" o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al "cap de la Boixassa" que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava "Aureyls o Orells" i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: "A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat". Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que "en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis". No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de "les tres-centes cases de Gisclareny" publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995).

Pont d'un sol ull situat damunt del torrent de Murcarols (Murturols) prop de l'aiguabarreig amb l'aigua procedent de la Dou a la zona de Molnell. Es tracta d'una construcció d'un sol ull d'arc rebaixat en pedra tosca damunt de dos estreps o pilars construïts amb fàbrica de maçoneria de còdols de riu, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars i horitzontals. L'arc construït amb dovelles de pedra tosca ben tallades i unides amb morter de calç és de perfil rebaixat i presenta una llum força considerable i encara hi té visibles les marques dels taulons del seu antic encofrat per la part inferior. Té una amplada de poc menys de 70 cm i una alçada d'uns 1'5 metres tants sols. Li manca la part superior amb el nivell de baranes i el sòl de còdols. Descansa damunt de la roca mare i natural i actualment està fora d'ús ja que va ser substituït pel pont de formigó que hi ha uns metres més avall. Observacions: Es tracta d'un pont de característiques molt similars al "Pont dels Empedrats" tant per la seva fàbrica de maçoneria i còdols de riu, la formació d'un arc rebaixat de pedra tosca com el seu sistema i aparell constructius. Aquest tipus de pont de "tradició romànica" respòn als cànons. habituals dels ponts d'un sol ull bastits damunt de les lleres desl rius de muntanya per al pas dels antics camins rals, que en el cas del pont de Molnell corespondria amb el camí d'accés als vilatges i masos de "Molnell", La Muga i també als passos de Vimboca. Tot fa pensar en una obra d'origen baix medieval amb refecccions de l'època moderna. No es descarta la possibilitat que l pas principal fos el pont nou de Monnell (fitxa 33) i que aquest pas fos per un camí secundàri per