Tid  3 timer 55 minutter

Koordinater 1002

Uploaded 27. december 2012

Recorded december 2012

  • Rating

     
  • Information

     
  • Easy to follow

     
  • Scenery

     
-
-
318 m
78 m
0
2,3
4,7
9,37 km

Vist 3531 gange, downloadet 103 gange

tæt på Campdurà, Catalunya (España)

Avui sortideta curta peró molt maca de recorre, camins de molta humitat, plens de falgueres imponents.
Recorregut entre les muntanyes del Congost i sant Miquel, visita al mirador, la font del castanyer, els Sants i mina Victorià.
Tot seguit faig una breu descripció de las mines de Celrà.
Adéu
MINERIA
La mineria és una altra forma d’explotar el territori i obtenir-ne recursos, en aquest cas el mineral desitjat. Des de ben antic —des de la prehistòria— s’han cercat pedres específiques per a la construcció d’estris. A les Gavarres les traces més antigues d’aquesta activitat daten de l’època dels romans. La duresa de la feina feia que fossin els esclaus els que obrien les galeries i els que hi treballaven dins. El treball dins les mines es va mantenir fins al 1930 en un nivell artesà. Els miners avançaven gràcies a les seves mans i una sèrie de pics, malls i cabassos.
Les seves condicions laborals ja s’ha reconegut que eren molt dures i amb unes mesures de seguretat
realment escasses. Entre el 1930 i el 1965 es produeixen certes millores en la ventilació i en el desgast físic, gràcies a la introducció de l’electricitat dins les mines i el tir de les vagonetes amb locomotores dièsel.
Mines Niño Jesús i Victoria Esperanza (Celrà)
Al juny del 1892 Arístides de Artiñano sol·licita 72 pertinences de terra per explotar la mina Niño Jesús a Celrà.
Al cap de vuit dies demana un altre permís per explotar una altra mina, la Victoria Esperanza. Aquests són els primers passos de la mineria a Celrà, a partir d’aquest moment i durant 30 anys es registraran un total de 15 mines en aquesta zona. Algunes amb una clara voluntat especulativa.
Els bons resultats de les dues mines porten a crear la societat Minas de Celrá a l’agost del 1892. L’explotació tira endavant i comencen a sortir els primers trens carregats amb ferro de Celrà, en concret hematites vermella i hematites terrosa.
Les mines Niño Jesús funcionaran amb un sistema de tobogans per fer arribar el material de les 23 galeries al carregador.
Aquesta infraestructura és un mur de 13,70 m de llargada, 6,70 d’alçada i 2,10 d’amplada que concentrava el mineral i, mitjançant tres obertures, el distribuïa a les vagonetes que el feien arribar fins al descarregador de la plana. Aquest sistema disposava de tota una infraestructura de cavallets i trinxeres.A les mines Victoria Esperanza es va adaptar tot un sistema de guies i vagonetes per al transport del material de les 11 galeries fins al carregador. El carregador és una estructura construïda de 14 m de llargada, 6 m d’alçada i 1,40 m d’amplada. Aquest carregador té el mateix funcionament que l’anterior i també es baixava el material a la plana amb un sistema de vagonetes.
Aquest tramvia aeri, que segurament és el més espectacular de l’explotació, es va construir el 1902; fins aleshores el material es baixava amb carretes fins a la plana. D’aquest trajecte en queden molts testimonis en les roderes de carro i en la denominació d’alguns camins, com per exemple el camí d’Infern.
Aquestes dues mines s’explotaren simultàniament i de forma continuada fins al 1918. L’investigador Artemi Rossell no ha trobat cap document que acrediti les causes reals del tancament, tot i que els dos punts clau devien ser que les mines havien acomplert les expectatives marcades i la xarxa de transports.
Aquests dos elements aquí els hem explicat de forma conjunta perquè comparteixen la mateixa història; a la proposta de declaració de la ZIE de les Gavarres, tenint en compte un punt de vista territorial, s’han presentat com dos elements independents.
El castell de Barbavella També se l'anomena El Castell dels Carlins. La construcció es trobava damunt d'un turó que s'alça més amunt de Can Clar del Mas, abans d'arribar a Can Corney, a ma dreta al costat del mateix camí. Segurament era de dimensions reduïdes a mode de torre de guaita. El fet de caure en desús abans d'acabar l'edat mitjana, explica la manca d'ampliacions posteriors com les que tingueren altres cases fortes. De fet del castell només es coneixen les referències que es troben als arxius, la ubicació s'entreveu en el document de venda de l'honor de Barbavella per part de Bernat de Palol a favor d'Arnau Ponç i en altres documents en que hi consta a les afrontacions. Inicialment concentrava les possessions de la Senyoria de Cervià en el terme de Celrà, però a la mort de Silvi Llobet, senyor de Cervia, i després de pledejar amb el frares del monestir, Arnau de Palol n'adquireix el domini. A la mort d'aquest alguns masos passen a la seu de Girona i, posteriorment, Arnau Ponç, clergue i Jurista de Girona, en compra bona part, el qual al testar a l'any 1296, deixa els bens i drets a l'Hospital Nou o de Santa Caterina de Girona.
La meravellosa troballa de les relíquies de Sant Sixt (o Sist) i sant Hou, patrons de Celrà Era un 7 de maig de la primera meitat del segle XIII que, prop del poble de Celrà (Gironès), unes miraculoses llums van indicar a un pagès el lloc on reposaven, des de feia molt de temps, unes relíquies santes. El tresor amagat eren les restes de sant Sixt i les de sant Hou que, des d’aleshores, van rebre veneració pietosa a l’església parroquial del municipi. Un llibret, editat el 1921, aporta les dades per teixir la seva història. L'existència d’aquests dos sants, suposats màrtirs cristians dels primers segles, es perd en la foscor dels temps. I les referències ho són tant, de perdudes, que fins i tot es pot dubtar de la seva autèntica existència. Les úniques dades que han arribat als nostres dies són les que, establertes en la mateixa tradició, s’han volgut instituir com a certes. Antoni Vicent Domènech, a la seva Història general de los santos y varones ilustres en santidad del principado de Cataluña, editat el 1602, recull un capítol que dedica a ‘La invención de los cuerpos de San Eovaldo llamado vulgar Catalan Sant Hou, y de San Sixto martyres, cuyas sagradas Reliquias tiene la Yglesia Parrochial de Celran del Obispado de Gerona’. Així mateix, segons el mateix llibret esmentat anteriorment, es diu que “el cronista Rnt. P. Fr. Joan Roig i Jalpí, el 1677, esmenta que a la parroqu¡ial de Sant Feliu de Celrà “descansan las reliquias de los santos Mártires Sixto y Teobaldo, naturales del mismo lugar.... Finalment, ja en ple segle XX, Joaquim Pla i Cargol, en tractar dels Sants màrtirs de Girona, estableix que “se indica también como martirizados aquí a San Eovaldo y San Sixto, de los cuales igualmente se tiene pocos datos” i afegeix que “parece muy probable que todos ellos [aquests i altres, en gran nombre, suposats cristians] fueran martirizados por el cruel Rufino, que actuaba como delegado de Daciano en las comarcas gerundenses... La llegenda, la tradició o la imaginació popular ha configurant una història de dos màrtirs que, suposadament, van ser degollats a Girona, després de patir diversos turments, el 24 de juliol de l’any 303 i que van ser enterrats en un lloc indeterminat. Hi ha, així mateix, una gran determinació en establir com van aparèixer aquestes relíquies i com van passar a ser venerades a Celrà. El mateix Joan Amades explica com “un veí del poble, que cada dia oïa missa i era tingut pel més devot del poble, una nit va tenir una revelació d’un àngel. Que li va dir que anés a la partida anomenada Valltorta, vora l’esglesiola de Santa Tecla, del terme de Celrà, on, en una vinya, trobaria enterrats els cossos de dos sants màrtirs”; el folklorista segueix esmentant que “al capvespre, el pagès s’anà a l’indret indicat, i en un bardissar de vora del camí va veure sortir, de sota a terra, una gran claror, tan forta, que semblava que talment fos de dia”. És així com, després de tres dies de veure la confirmació dels designis es va posar a desbrossar el lloc i va apartar un munt de pedres sota les quals va descobrir dues caixes o urnes on hi havia, un a cadascuna, els cossos de sant Sixt i de sant Hou. Quan va fer pública la troballa miraculosa, en processó el mateix bisbe de Girona les va anar a buscar. Les relíquies, però, no es van voler apartar de Celrà on va ser dipositades, damunt d’uns altars, a cada costat de l’altar major, de l’església parroquial de Sant Feliu. Els fets de la localització meravellosa van tenir lloc, segons ha quedat fixat, a mitjan segle XIII, entre 1227 i 1234 o, com a molt tard, el 1245; en qualsevol cas estava clar que havia estat un 7 de maig. Des d’aleshores, Celrà va venerar com a patrons sant Sixt i sant Hou i en el segle XVII els va fer uns bust integrats en un ric reliquiari que va desaparèixer a l’inici de la Guerra Civil espanyola. El 15 de juliol de 1588 es va instituir la Confraria dels Sants que, precisament, els havia d’honorar amb les festes i mostres de devoció. La celebració a sant Sixt es va establir pel mateix dia de la commemoració de la troballa de les relíquies, el 7 de maig, que és quan Celrà celebra la seva Festa major; per a sant Hou es va reservar el 17 de juliol. Respecte la Festa major, podeu veure el text de Manel Carrera que es recull al web de festes.org i en el qual esmenta que “sant Sixt deu ésser una cristianització d’anteriors divinitats relacionades amb la pagesia, doncs en aquesta època de primera germinació de les llavors és quan els conreus són més fràgils i quan els avantpassats pagesos i agricultors feien ritus a divinitats protectores” i recorda que “la dita local diu que Els fesols, es planten per sant Sixt i es mengen per sant Ou
LES MINES DE CELRÀ Per fer viable la Revolució Industrial del segle XIX, eren necessaris dos materials: el ferro i el carbó. Per a proporcionar a la indústria el ferro que necessitava es van fer nombroses prospeccions a tot el sòl català, però, la majoria d'elles no van reeixir. Les mines de ferro de Celrà comencen la seva explotació el 1892 i la finalitzen el 1918. Durant aquests 26 anys, són dues les empreses que es dediquen a la seva explotació: Minas de Celrà (1892-1900) i Hierros de Celrà (1900-1918). De les diverses concessions mineres que es van registrar, només dues van proporcionar mineral de ferro amb relativa abundància: la mina Nen Jesús i la mina Victòria Esperança.La mina Victòria està situada a prop del Congost, en el lloc conegut com L'Olivet d'en Ros. S'hi han trobat un total de setze galeries, vuit de les quals tenen més fondària. La més profunda té uns 160 m. L'extracció del mineral era una operació completament manual. Amb pics i magalls s'anaven retirant la terra i pedres que es trobaven. Quan s'arribava a una roca o a una veta de mineral de ferro, un operari aguantava un punxó llarg sobre la pedra o el mineral mentre un altre picava amb el mall fins esbardellar-la. Després amb la perpalina es treien els trossos, que amb cabassos d'espart es duien a l'exterior, on la següent operació consistia a deixar amb picots el mineral de ferro lliure d'impureses. Al trobar-se les galeries de les mines situades en diversos nivells, el mineral es llençava per unes rases inclinades on rodolava com en un tobogan. Un cop al nivell inferior es carregava en carros tirats per animals fins l'estació de tren de Celrà. Les condicions del terreny, de fortes baixades, com la longitud del recorregut feien que el transport del mineral fins l'estació fos difícil. Per resoldre els problemes de transport, es construeix un tramvia aeri de 5 km de recorregut accionat per una màquina de vapor de 10 CV, el qual va entrar en funcionament a finals de 1902. La nova infraestructura va permetre augmentar l'extracció de mineral doncs les vagonetes, que eren de tipus Roe, permetien transportar aproximadament una tona de mineral. La sortida de mineral a l'exterior de la mina es feia amb vagonetes que es desplaçaven per unes vies, empeses pels miners. Un cop les vagonetes eren a l'exterior es duien fins l'estació de càrrega. Des d'aquí, el mineral era transportat aèriament amb vagonetes fins l'estació de descàrrega, just al costat de l'estació de tren de Celrà. Aquest transport aeri era doble, ja que un tramvia anava fins la mina Nen Jesús i l'altre fins la mina Victòria. Ambdues línies seguien un traçat rectilini des de l'estació de càrrega fins l'estació de descàrrega, la qual era compartida pels dos tramvies aeris. El tramvia, que tenia un moviment continu, disposava de dos cables, per un les vagonetes baixaven carregades de mineral i per l'altre pujaven buides. Per a recolzament de les línies, hi havien disposats al llarg del seu recorregut, i a una distància d'uns 100-120 m, unes torres o cavallets fortament fixats al terra. Per salvar els accidents del terreny muntanyós i amb la finalitat de suavitzar el pas dels cables, s'excavaren unes rases o trinxeres. La mala qualitat del mineral i l'encariment del transport fins a la foneria van ser les principals motius del tancament de les mines de Celrà. Avui dia, queda com a empremta d'aquella activitat minera, les galeries a la muntanya, els tobogans i trinxeres que es van fer, alguns pilars d'obra dels cavallets i les estacions de càrrega del mineral.

1 comment

  • Foto af Joan Cordonet

    Joan Cordonet 02-04-2018

    I have followed this trail  verificeres  View more

    Seguim descobrint led Gabarres des de la banda de Celrà gràcies a les rutes que pengeu gent com tu. Val la pena perdres per aquests varals.

You can or this trail