Moving time  en time 38 minutter

Tid  3 timer 7 minutter

Koordinater 1166

Uploaded 15. september 2018

Recorded september 2018

-
-
424 m
294 m
0
1,7
3,3
6,67 km

Vist 184 gange, downloadet 0 gange

tæt på l'Alcora, Valencia (España)

La ruta té com a objectiu posar en coneixement part del patrimoni industrial, concretament el que fa referència a les diverses mines de terra properes a la localitat, fonamental per al desenvolupament de la posada en funcionament de la Reial Fàbrica a partir del primer quart del segle XVIII.
FORN DEL LLIMERO FORN: Construït cap a la dècada de 1950, estarà en funcionament fins a 1956 en mans de Cristóbal Tomás i Pasqual Safont. Aques forn és un dels pocs de calç que es conserven al nostre terme municipal. Ús: S´utilitzà per a la fabricació de ´´calç viva`` (CaO) (òxid de calci), que s´obté per la calcinació de roques calcàries (CaCO3 , carbonat de calci , + calor). El que restarà de la calcinació és un gas (anhídrid carbònic). La ``calç viva´´ es transforma en ``calç apagada´´ (hidròxid de calci) amb l´absorció d´aigua i és utilitzada per a l´elaboració d´argamassa per a la construcció (de vegades mesclada amb ciment, per als tradicionals ``emblanquinats´´ de les cases , molt habituals en les poblacions de les nostres comarques i per blanquejar el paper en les papereres.
Mina d'argila de Sant Vicent. Antiga mina de la Reial Fàbrica del Comte d'Aranda, del segle XVIII. Tindre disponibilitat de bones matèries primeres ha estat sempre una de les raons i, alhora, necessitats de la fabricació de ceràmica a l'Alcora. La localitat s'abasteix d'argiles i minerals d'altres països, però des dels inicis de l’activitat de la Reial Fàbrica, al segle XVIII, sempre que fóra possible s'ha buscat la proximitat de les mines, sent la comarca de l'Alcalatén i voltants les zones més explotades durant el segle XVIII: Araia, Fanzara, Mussolera, Sant Vicent, la Serra, Terrer del Poll, Sant Cristòfol, entre d'altres. Quan aquestes mines s'esgotaven o s'abandonaven solien servir d'abocador per la runa de la producció ceràmica. En l'actualitat els abocadors, farciments de construcció o capes de drenatge dels abancalaments fets amb runa i coccions fallides de la Reial Fàbrica són matèria d'estudi com a font d'informació sobre la tecnologia, decoració i tipologia de la producció. L’espai que ara ens ocupa, la mina d’argila de Sant Vicent, encara és visible a l’arribada al passeig que dóna accés a l’ermita de Sant Vicent així com a les muntanyes de darrere de l’ermita. 296 m.
La preparació del fang per a rajoles i teules no era tan costosa com per a la fabricació de la ceràmica fina, però també tenia un curt procés de decantació per eliminar les impureses. Els teulers i rajolers solien treballar en espais que comptaven amb una era, una bassa i un forn. L´era s´utilitzava tant per a la molturació de l´argila com per a la fabricació i primera fase d´assecat de les rajoles. Per a aquesta tasca el terra de l´era s´adequava escampan argila i arena amb l´ajuda d´un tiràs. Per a l´elaboració de rajola s´utilitzaven motlles de fusta de diferents dimensions. Els motlles es cobrien amb cendra, que actuava com a desemmotllant i s´omplien amb el fang moll; amb un reglonet s´eliminava el fang sobrant i amb la mà mullada es repassava la superfície. Finalitzat el modelat es treia el motlle i les rajoles es deixaven assecar al mateix punt del terra fins que tinguerem la consistència adequada per a moure-les. A continuació es repetia l´acció. L´elaboració de les teules era un procés més acurat doncs se´ls donava forma damunt d´una taula amb un motlle de fusta, anomenat “galap”. El fang emprat a l´elaboració de teules era molt més plàstic que en el cas de les rajoles, i així es podia retirar el motlle i portar la teula a assecar rápidament. A continuació s´aplicava cendra al motlle i es repetia l´acció. El pas final era la cocció. A aquest efecte s´utilitzava una tipologia de forn diferent al de la terrissa i pisa. Es tractava d´un forn quadrat amb cendrera, foradà i cambra de cocció, s´omplia amb la rajola, es col·locava a les fileres inferiors i a la part de dalt la teula. Finalment es construïa el capel·lo amb fragments de rajoles trencades.
Assult-aljub de Sant Vicent: Les aigües que cauen de la vessant nord-est de les muntanyes de la Serra junt les aigües naixents de l’ullal de Sant Vicent es recollien en assut-aljub. Les aigües es canalitzen fins a la Font de Sant Vicent de baix, situada a pocs metres resseguint el sender PR-120.
Aigua no potable.
La Bassa de la Vila i la Sèquia Major: La Sèquia Major és una de les infraestructures més antigues de l’Alcora. Ja a la Carta Pobla de 1305 es parla de la donació de <<çudes y çequias>> als pobladors, el que en fa entendre que ja existia abans de la conquesta. Durant tota la seua existència canalitzava les aigües per al reg i la força motriu dels molins, recollint-la en diferent represes, peses i assuts que han anat variant de forma i ubicació al llarg dels segles, després de ser destruïts o renovats. Fins la dècada de 1940, la sèquia es composava d’unes parets de terra xafada a sobre d’un llit també de terra, i els problemes de manteniment eren palesos degut al constant creixement de vegetació al seu llit i l’enrunament i destrosses produïdes per les pluges torrencials. En 1942 es va promoure el seu revestiment de formigó, finalitzen les obres en 1955. Quedant tal com es pot veure hui. Tot el sistema de recollida i distribució d’aigua es completava amb l’anomenada Bassa de la Vila, que s’utilitzava per acumular l’aigua captada pels assuts al riu per disposar d’una reserva d’aigua per garantir el reg. Quan l’embassament de l’Alcora va ser operatiu (dècada de 1960), la utilitat de la bassa es va reduir, doncs la regulació del cabal de la sèquia es realitzava al nou pantà, i la Bassa es limitava a acumular la poca aigua que fa de les hores de reg discorre entre l’embassament i l’Assut Nou.
Amb la construcció del Molí Nou l’any 1782 la sèquia major va haver de ser elevada per a que el mecanisme del molí obtinguera la necessària força de l’aigua.
D'acord amb l'Exmo. Sor Comte d'Aranda; He reconegut el lloc per on amb més comoditat, i menor cost es poden passar les aigües de reg, i molins, d'una banda, a una altra del riu d'aquesta vila portant les de l'Assut Azequia, fins al mur del Pantà. Als mesos de setembre de 1782 i 1787 en la zona d’Alcalatén es van produir pluges de caràcter torrencial que van afectar l’antic sistema d’abastiment d’aigua de l’Alcora. Concretament les de 1787 es van emportar el paredó de l’antic pantà. En un primer moment no es va replantejar la seua reconstrucció sinó que es va optar per un nou sistema d’abastiment d’aigua des d’una assut que es va bastir al terme de Figueroles ( a la cua de l’actual pantà ). La casella amb contraportes encara es pot veure al Pla de la Casella. Amb aquest fi , l’arquitecte Bartolomé Ribelles Dalmau va projectar les obres de construcció i reparació de noves infraestructures en agost de 1790: un assut de carreus, neteja de l’antiga sèquia, construcció d’una nova sèquia fins al paredó del pantà mig enderrocat i construcció d’un aqüeducte de tres arcades sobre les restes del paredó per tal de passar les aigües a la banda dreta del riu i enllaçar amb la sèquia major. Actualment, en períodes de sequera el nivell de les aigües de l’embassament baixen i podem observar part d’aquesta magnífica construcció civil, junt a restes del Molí de Taona. També es realitzen visites guiadas a l’entorn patrimonial i natural amb kayak ( Tourist Info l’Alcora , turisme@alcora.org ).
MOLÍ DE PALOMET Mina:​ Mina on podem observar entre altres: pirites de ferro, quars, guix, anhidrita, talc i argiles. Molí de Palomet:​ Antic molí hidràulic, actualment enderrocat i que se´l suposa anterior al molí de Matraca (1782), serà en principi un molí fariner i durant l'època d´explotació de la mina s´utilizarà per a moldre el guix. Ús: ​Junt la mina es troben les restes del Molí de Palomet, on encara són visibles dos forns d´alpegs. Aquests es degueren utilitzar per a la calcinació de sulfat de calci hidratat per a aconseguir sulfat de calci a través del procedimient de deshidratació.
L’embassament de l’Alcora, la pressa del embassament de l’Alcora està construïda al riu de Llucena, en un punt on aquest s’estreteix tenint a cada marge uns cingles que cauen quasi a plom sobre el llit del riu. Avui el paisatge de l’entorn, completament poblat de pins, és de bellesa extraordinària. Està construïda uns deu metres per baix d’on es troben les peces d’una presa anterior, de la que es té constància documentada des del segle XVII. El 28 de setembre de 1787, una riuada la va arrossegar i des de llavors, el poble sempre va tindre el desig de reconstruir-la. Després de la constitució de la Comunitat de Regants i del seu Sindicat, el 7 de febrer de 1907, va ser aquesta entitat la que va agafar el repte de la reconstrucció de la pressa. Com a fets anecdòtics que confirmen l’interès del Sindicat, en 1917, quan la presa de Maria Cristina comença a embassar aigua, es va sol·licitar un informe a uns advocats sobre la pèrdua o pervivència dels drets a construir-la. I en 1919 es demana un altre sobre la incidència del traçat del ferrocarril de Castelló-Llucena en el projecte de l’embassament. A banda d’algunes visites tècniques, no hi ha novetats en el projecte fins el 13 de febrer de 1931 quan la “Dirección General de Obras Públicas” autoritza la seua redacció. En 1933 el Sindicat acorda arreglar el camí del Molí de Palomet, per a que les màquines puguéren fer els sondejos previs. Després d’aquesta data, degut a la situació general a Espanya, el projecte es va aturar fins 1940. Després de nombroses gestions, el 20 de gener de 1947 la “Dirección General de Obras Hidráulicas” va autoritzar la redacció del projecte, que va ser aprovat junt al pressupost d’execució en gener de 1950, començant les obres en març de 1953. L’execució de l’obra va ser molt accidentada; fins i tot es va aturar en 1955, quan una part dels regants, preveient l’escassa rendibilitat del projecte, es van negar a aportar les seues contribucions per finançar-la. Per altra banda, l’alta inflació del període va obligar a actualitzar el pressupost varies vegades. Malgrat tot, en 1961 es muntaren les comportes del sobreeixidor, donant per acabades les obres. Aquestes comportes van ser retirades per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer en octubre de 2013. D.Vicente Gash Grangel, va nàixer el 25 de juny de 1866 en el si d’una família de llauradors benestants de l’Alcora. Quan a finals del segle XIX s’enceten les gestions per construir la Comunitat de Regants de l’Horta Major de l’Alcora, Vicente Gash va ser un dels principals promotors. En constituir-se la Comunitat en 1907 va ser elegit vicepresident, passant a la presidència en 1908 després de la defunció del primer president, el capellà Wenceslao Balaguer. Va estar vinculat a la Comunitat de Regants, i al seu Sindicat de Regs fins pràcticament el final de la seua vida, que es produí l’1 de febrer de 1950, un mes després de que el Sindicat tinguera constància de l’aprovació del projecte i pressupost per la construcció de la presa de l’embassament. Amb el seu entusiasme i dedicació va ser el principal artífex en tots els tràmits previs a la construcció de la presa de l’embassament. Ja en 1931 després d’un llarg període en el què va ocupar la vicepresidència del Sindicat, en una acta del mateix es fa constar el agraïment de la Comunitat de Regants per la llavor realitzada per “Don Vicente Gash en la construcción del Pantano”. El 6 de juny de 1955 en la Junta General en la que es va donar tancat el conflicte dels regants sobre la construcció de la presa. L’alcalde Francisco Luis Grangel Mascarós va fer menció a la seua persona considerant-lo <>.
Aquesta bocamina està situada en un espai d’especial activitat minera d’extracció de ferro constatada ja des de el segle VII abans de la nostra Era, a pocs metres d’aquí a l’anomenat poblat de la Ferrissa. En aquesta zona s’han trobat ceràmiques fenícies meridionals, entre les quals destaquen 2 àmfores. L’objecte més significatiu respecte al tractament i explotació del metall ha estat un cresol, emprat pels pobladors protohistòrics per fondre’l. Les evidències arqueològiques fan suposar que els primers pobladors de la Ferrissa i Montmirà van explotar aquestes mines i van comerciar amb el ferro amb gent vinguda del Prim Orient (el que actualment correspon a zones d’Israel, Síria, Líban i Palestina).

Kommentarer

    You can or this trail