Tid  6 timer 51 minutter

Koordinater 3196

Uploaded 8. januar 2015

Recorded januar 2015

-
-
72 m
6 m
0
10
20
40,28 km

Vist 2746 gange, downloadet 47 gange

tæt på Camp dels Enginyers, Catalunya (España)

Pueblos de la Provincia de Girona
Figueres
Vilafant
Santa Llogaia d'alguema
El Far D'empordá
Fortía
Vila-Sacra
Vilabertran

Ruta que forma parte del recorrido por todos los pueblos de la Provincia de Girona, con el objeto de conocer sus lugares más interesantes, fotografiarlos y documentarlos.
Iniciamos el recorrido en la parte sur de Figueres que está construida con nuevos edificios, y centros comerciales que se materializaron durante el boom de la construcción de años pasados. Por la zona conocida como el Camp dels Enginyers, por el carril bici y camino de peatones de Camí dels Oms, bien indicado, se llega a Vilafant.Se sale de aquí por la parte sudoeste, se atraviesa la riera Manol y la Autopista y por los campos del Pla de Vilafant, despues de cruzar la línea del AVE, se llega a Santa Llogaia de Alguema. Volvemos aún más hacia el Sur de Figueres, al Mas Seguer, donde encontramos nuevos bloques de casas y tomamos la calle de la Selva en dirección al norte, tan pronto vemos a la derecha un camino sin asfaltar lo tomamos y en línea recta llegamos a la N-II A y a la vía del tren convencional, que atravesamos como podemos ya que nos encontramos que por esta zona no hay ningún paso. Una vez al otro lado a la izquierda vemos El Far y por intuición llegamos al centro del pueblo, donde hay unas vistas espléndidas del alto Ampurdán. Bajamos de la Iglesia por el lado contrario al que hemos subido,aconsejamos no hacerlo ya que es un camino privado, pero encontramos al propietario y nos dá permiso para pasar. Una vez abajo hay letreros que te indican el camino a Fortía. Aquí debemos desviarnos de la ruta para llegar al centro y a la Iglesia, lo visitamos y volvemos por el camino anterior que nos llevará a Vila-sacra, pueblo que vemos a lo lejos y que no perderemos de vista hasta que lleguemos a él. De Vila -sacra se sale por el norte y se pasa por un pequeño túnel por debajo de la carretera de Figueres-Roses, luego encontramos otra vez el río Manol que se cruza en el camino que va a Vilatenim. En direccón a Perelada se llega a la N-260 que va a LLançá, aquí encontramos anegado el camino que pasa por debajo del puente y debemos subir por el margen de la carretera para cruzarla. Desde aquí vamos hacia el río Muga y lo seguimos hasta casi llegar a Vilabertrán. Comemos aquí y regresamos a Figueres por caminos bien indicados.

LA TRADUCCION AL CATALAN ES DEL TRADUCTOR DE GOOGLE

Pobles de la Província de Girona
Figueres
Vilafant
Santa Llogaia d'Àlguema
El Far d'Empordà
Fortià
Vila-Sacra
Vilabertran

Ruta que forma part del recorregut per tots els pobles de la Província de Girona, amb l'objecte de conèixer els seus llocs més interessants, fotografiar i documentar-los.
Iniciem el recorregut a la part sud de Figueres que està construïda amb nous edificis, i centres comercials que es van materialitzar durant el boom de la construcció d'anys passats. Per la zona coneguda com el Camp dels Enginyers, pel carril bici i camí de vianants de Camí dels Oms, ben indicat s'arriba a Vilafant. Se surt d'aquí per la part sud-oest, es travessa la riera Manol i l'Autopista i pels camps del Pla de Vilafant, després de creuar la línia de l'AVE, s'arriba a Santa Llogaia d'Alguema. Tornem encara més cap al Sud de Figueres, al mas Seguer, on trobem nous blocs de cases i prenem el carrer de la Selva en direcció al nord, tan aviat veiem a l'esquerra un camí sense asfaltar el prenem i en línia recta arribem a la N-II A ia la via del tren convencional, que travessem com podem ja que ens trobem que per aquesta zona no hi ha cap pas. Un cop a l'altra banda a l'esquerra veiem El Far i per intuïció arribem al centre del poble, on hi ha unes vistes esplèndides de l'alt Empordà. Baixem de l'Església pel costat contrari al que hem pujat, però no ho aconsellem, ja que és un camí privat, en el qual el propietari ens dóna permís per passar. Un cop a baix hi ha rètols que t'indiquen el camí a Fortià. Aquí hem de desviar de la ruta per arribar al centre ia l'Església, el vam visitar i tornem pel camí anterior que ens portarà a Vila-sacra, poble que veiem al lluny i que no perdrem de vista fins que arribem a ell. De Vila -sacra se surt pel nord i es passa per un petit túnel per sota la carretera de Figueres-Roses, després trobem una altra vegada el riu Manol que es creua en el camí que va a Vilatenim.En direccón a Peralada s'arriba a la N-260 que va a Llançà, aquí trobem negat el camí que passa per sota del pont i hem de pujar pel marge de la carretera per creuar-la. Des d'aquí anem cap al riu Muga i el seguim fins a gairebé arribar a Vilabertran. Mengem aquí i tornem a figueres per camins ben indicats.
Vilafant es un municipio de la provincia de Gerona, Catalunya, situado en la comarca del Alto Ampurdán.Situado en el centro de la comarca del Alto Ampurdán en terreno plano, limita con los términos de Santa Leocadia de Alguema al sur, de Borrassá al sudoeste, de Aviñonet de PuigVentós al nordoeste y con la capital de la comarca Figueras al sudoeste. El río Manol, junto con los torrentes de les Costes y de Serra riega sus terrenos. Por todo su término se han encontrado interesantes restos arqueológicos ibéricos y romanos, con fragmentos de cerámica datados en los siglos IV - III a. C. Documentada en el año 1017 en una bula del papa Benedicto VIII a favor del monasterio de San Esteban en Bañolas. A principios del siglo XVII, había tenido una de las industrias ladrilleras más importantes de la provincia de Gerona. Su demografía no para de crecer, debido a su proximidad con la ciudad de Figueras, donde trabajan muchos de sus habitantes. Vilafant és un municipi de la província de Girona, Catalunya, situat a la comarca de l'Alt Ampurdán.Situado al centre de la comarca de l'Alt Empordà en terreny pla, limita amb els termes de Santa Leocadia de Alguema al sud, de Borrassà al sud-oest , d'Avinyonet de Puigventós al nord-oest i amb la capital de la comarca Figueres al sud-oest. El riu Manol, juntament amb els torrents de les Costes i de Serra rega les seves terrenos.Por tot el seu terme s'han trobat interessants restes arqueològiques ibèriques i romanes, amb fragments de ceràmica datats als segles IV - III a. C. Documentada l'any 1017 en una butlla del papa Benet VIII a favor del monestir de Sant Esteve a Banyoles. A principis del segle XVII, havia tingut una de les indústries bòbiles més importants de la província de Girona. La seva demografia no para de créixer, per la seva proximitat amb la ciutat de Figueres, on treballen molts dels seus habitants.
Santa Llogaia d'Àlguema es un municipio de la comarca del Alto Ampurdán en la provincia de Girona, Catalunya.Su terreno es plano y con la riera de Alguema que riega sus campos.Agricultura de cereales y hortalizas. Ganadería bovina y porcina.Su tradición artesana era toda la que se derivaba del mimbre y la caña, debido a la gran abundancia de cañizares en la riera de Alguema. En el año 1020 es nombrado como Horto Medio en el testamento del conde Bernardo Tallaferro. En el 1105 se nombra como Sanctae Leocadiae y es en el siglo XII cuando se añade el nombre de la Alguema por la riera que lo atraviesa. Perteneció al monasterio de Santa María de Ripoll. Santa Llogaia d'Àlguema és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà a la província de Girona, Catalunya.Su terreny és pla i amb la riera de Alguema que rega les seves campos.Agricultura de cereals i hortalisses. Ramaderia bovina i porcina.Su tradició artesana era tota la que es derivava del vímet i la canya, a causa de la gran abundància de canyissars a la riera de Alguema. L'any 1020 és nomenat com Horto Mitjà en el testament del comte Bernat Tallaferro. Al 1105 es nomena com Sanctae Leocadiae i és al segle XII quan s'afegeix el nom de la Alguema per la riera que el travessa. Va pertànyer al monestir de Santa Maria de Ripoll.
El municipio de El Far d'Empordà está situado en medio de la llanura del Empordà, en la orilla derecha del río Manol, al este de la capital de comarca, Figueres. El terreno es sensiblemente llano si bien presenta una pequeña pero significativa elevación de 44m.on se encuentra el núcleo urbano. Más hacia el sur del núcleo se encuentra el barrio de Les Olives. El municipio tiene una extensión de 916,16 Ha y limita al norte y al oeste con Figueras, al este con Vila-sacra y Fortià, al sur con Vilamalla.EL término municipal es atravesado por varios caminos que concurren en el casco urbano y, desde este, se extienden por el territorio de forma radial. Esta confluencia de caminos que conducen hacia Vilatenim, Vilabertran, Siurana, Vilamalla, Santa Llogaia d'Alguema, Vila-sacra, Fortià y Figueres seguro que tiene que ver con la existencia del Castillo de El Far fechado en el siglo XIII y que todo y ser de carácter menor, comportaba un cierto control del territorio más immediato. L'activitat principal de el Far d'Empordà ha sido directamente relacionada con la agricultura, especialmente con el cultivo de cereales de secano. La actividad ganadera se fue implantando años atrás y todavía conserva una notable actividad. Esta tipología de actividad ha marcado el paisaje de El Far d'Empordà, donde se observan alrededor del núcleo, campos de cultivo y varios caseríos y molinos.Anteriorment en su territorio tenía la presencia de pequeños pantanos y estanques de agua que se desecaron para habilitar los que hoy son campos de cultivo apropiados para el desarrollo de la agricultura principalmente de olivos que reciben riego de canales que conducen agua que proviene del embalse de Boadella. La otra parte de la población que no se dedica a la agricultura, se dedica a la ganadería principalmente porcina y vacuna. El municipi de El Far d’Empordà està situat al bell mig de la plana de l’Empordà, a la riba dreta del riu Manol, a llevant de la capital de comarca,Figueres. El terreny és sensiblement planer si bé presenta una petita però significativa elevació de 44m.on s’hi troba el nucli urbà. Més cap al sud del nucli hi trobem el barri de Les Olives. El municipi té una extensió de 916,16 Ha i limita al nord i a l’oest amb Figueres, a l’est amb Vila-sacra i Fortià, al sud amb Vilamalla.EL terme municipal és travessat per diversos camins que concorren al nucli urbà i, des d’aquest, s’estenen pel territori de forma radial. Aquesta confluència de camins que menen cap a Vilatenim, Vilabertran, Siurana, Vilamalla, Santa Llogaia d’Alguema, Vila-sacra, Fortià i Figueres segur que té a veure amb l’existència del Castell de El Far datat al segle XIII i que tot i ser de caràcter menor , comportava un cert control del territori més immediat.L’activitat principal de El Far d’Empordà ha estat directament relacionada amb l’agricultura, especialment amb el conreu de cereals de secà. L’activitat ramadera es va anar implantant anys enrere i encara conserva una notable activitat. Aquesta tipologia d’activitat ha marcat el paisatge de El Far d’Empordà, on s’observen al voltant del nucli, camps de conreu i uns quants masos i molins.Anteriorment al seu territori tenia la presència de petits pantans i estanys d’aigua que es van dessecar per tal d’habilitar els que avui són camps de cultiu apropiats per al desenvolupament de l’agricultura principalment d’oliveres que reben reg de canals que condueixen aigua que prové l’embassament de Boadella. L’altra part de la població que no es dedica a l’agricultura, es dedica a la ramaderia principalment porcina i vacuna.
Fortià forma parte de la comarca del Alt Empordà, provincia de Girona. El término municipal tiene una extensión de 10,79 km2 y 8 m. de altitud. Los límites del término municipal son al norte con Vila-sacra, al este con Castelló d'Empúries, al sur con Riumors y al oeste con El Far d'Empordà, Siurana y Vilamalla. Tiene agregado el núcleo de Fortianell. El hecho de no disponer de documentos anteriores al siglo X no implica de ninguna manera que el pueblo de Fortià no fuera más antiguo, y aún menos que no fue habitado por el hombre mucho antes. La gran destrucción del agua del 1421 obstaculiza la búsqueda de posibles hallazgos arqueológicos. Ocupó la parte central de la centuriación emporitana como tierra fértil, pero resulta desabedor comprobar que no ha aparecido, por lo menos, hasta ahora, ningún resto romana ni ibérica, o al menos tardorromana, aunque etimológicamente el nombre deriva de l'antropònim latino Fortius. Estudioso Enric Moreu-Rey (1917-1992), así como también Pedro Balañá, están de acuerdo en proponer que proviene del latín Fortianus, derivado de Fortius, nombre propio de persona y que Fortianell originó en un proceso, repetido en otras regiones del país, que consiste en la derivación a partir de un topónimo próximo donde se conserva la raíz del generador a la que es añadida una desinencia diminutiva. Fortià era atravesado por la vía Heraclea que unía Cádiz con Roma. Fortià fue un lugar del condado de Empúries dominado por los monjes de San Pedro de ruedas desde época altomedieval. El primer documento escrito conocido hasta ahora que menciona Fortià es una epístola del papa Benedicto VI del 971 dirigida al abad Hildesindo en que se alude en Fortià y Fortianell La iglesia es mencionada desde el 1150. Fortià forma part de la comarca de l'Alt Empordà, província de Girona. El terme municipal té una extensió de 10,79 km2 i 8 m. d'altitud. Els límits del terme municipal són al nord amb Vila-sacra, a l'est amb Castelló d'Empúries, al sud amb Riumors ia l'oest amb El Far d'Empordà, Siurana i Vilamalla. Té agregat el nucli de Fortianell. El fet de no disposar de documents anteriors al segle X no implica de cap manera que el poble de Fortià no fos més antic, i encara menys que no va ser habitat per l'home molt abans. La gran destrucció de l'aigua del 1421 obstaculitza la recerca de possibles troballes arqueològiques. Va ocupar la part central de la centuriació emporitana com a terra fèrtil, però resulta desabedor comprovar que no ha aparegut, almenys, fins ara, cap resta romana ni ibèrica, o almenys tardoromana, encara que etimològicament el nom deriva de l'antropònim llatí Fortius . Estudiós Enric Moreu-Rey (1917-1992), així com també Pedro Balañá, estan d'acord en proposar que prové del llatí Fortianus, derivat de Fortius, nom propi de persona i que Fortianell originar en un procés, repetit en altres regions del país , que consisteix en la derivació a partir d'un topònim proper on es conserva l'arrel del generador a la qual és afegida una desinència diminutiva. Fortià era travessat per la via Heraclea que unia Cadis amb Roma. Fortià ser un lloc del comtat d'Empúries dominat pels monjos de Sant Pere de rodes des d'època altmedieval. El primer document escrit conegut fins ara que esmenta Fortià és una epístola del papa Benet VI del 971 dirigida a l'abat Hildesind en què s'al·ludeix a Fortià i Fortianell L'església és esmentada des del 1150.
Etimológicamente parece ser que el nombre de Vila-sacra es un topónimo formado por la palabra "Villa" y un nombre personal "Saccari". La historia de Vila-sacra va estrechamente ligada a la del monasterio de Sant Pere de Rodes. A finales del siglo XVIII debido a los desastres producidos por la Guerra Grande y en la pobreza a la que llegó el monasterio, los monjes se trasladaron a su castillo de Vila-sacra. El traslado se realizó el 10 de diciembre de 1798. Se estuvieran pocos años, pues en 1805 el rey Carlos IV les concedió el traslado en Figueres hasta la definitiva extinción de la comunidad en 1835.L'església de San Esteban de Vila-sacra es una nave de planta rectangular, pertenece al periodo ROMÁNICO IV y conserva algunos escasos restos del templo anterior del periodo ROMÁNICO II. En el lado de poniente ya pocos metros de la iglesia están los restos del "Castillo de Vila-sacra" llamado "el Palacio del Abad" o la Abadía. Lo más interesante de entre los actuales vestigios del castillo-palacio es la torre de planta circular, de forma marcadamente troncocónica. En el lado del mediodía de la torre se añade un edificio rectangular bastante grande, el antiguo Palau. Hay aspilleras en la parte baja y una ventana de estilo gótico que tiene los arcos de medio punto y de la que no se conserva ni la columna ni el capitel. Las ajimeces y la arcada gótica demuestran que el palacio, situado junto a la torre más antigua fue construido en los siglos XIV-XV. Etimològicament sembla ser que el nom de Vila-sacra és un topònim format pel mot “Villa” i un nom personal “Saccari”. La història de Vila-sacra va estretament lligada a la del monestir de Sant Pere de Rodes. A finals del segle XVIII degut als desastres produïts per la Guerra Gran i a la pobresa a què arribà el monestir, els monjos es traslladaren al seu castell de Vila-sacra. El trasllat es realitzà el 10 de desembre de 1798. S’hi estigueren pocs anys, car el 1805 el rei Carles IV els concedí el trasllat a Figueres fins la definitiva extinció de la comunitat l’any 1835.L’església de Sant Esteve de Vila-sacra és una nau de planta rectangular, pertany al període ROMÀNIC IV i conserva algunes escasses restes del temple anterior del període ROMÀNIC II. A la banda de ponent i a pocs metres de l’església hi ha les restes del “Castell de Vila-sacra” anomenat “el Palau de l’Abat” o l’Abadia. El més interessant d’entre els actuals vestigis del castell-palau és la torre de planta circular, de forma marcadament troncocònica. A la banda del migdia de la torre s’hi afegeix un edifici rectangular força gran, l’antic Palau. Hi ha espitlleres a la part baixa i una finestra d’estil gòtic que té els arquets de mig punt i de la qual no es conserva ni la columna ni el capitell. Les finestres coronelles i l’arcada gòtica demostren que el palau, situat vora la torre més antiga fou bastit als segles XIV-XV.
Vilabertran es un pequeño pueblo cerca de la ciudad de Figueres. El término municipal es bastante reducido, cuenta con 2,29 km² de extensión ubicados en la llanura ampurdanesa, en el interfluvio de los ríos Manol y Muga, la confluencia de los que se hace aguas abajo de Vilabertran. El territorio es bastante plano y una altura relativa sobre el nivel del mar de 19 metros. Se encuentra bien regado por numerosos pozos y por la riera de Figueras o de Galligants, paralela con el límite con Vilatenim, ponente de Vilabertran. El municipio también limita con los vecinos de Cabanes y Figueres.El casco urbano se extiende a levante del elemento arquitectónico más característico del municipio, el monasterio de Santa Maria de Vilabertran, una de las canónicas medievales mejor conservadas de Cataluña. El pueblo es de calles estrechas y rectilíneas, que se entrecruzan de forma casi perpendicular, formando una malla que va de norte a sur y de este a oeste. La plaza de Cataluña y la plaza de los Hortelanos, junto con las calles del Empordà y de Santa María forman el centro urbano de la población. Uno de los edificios emblemáticos del pueblo, la Torre de Reig, edificio de estilo modernista, actual sede del Ayuntamiento y otras dependencias municipales. La abundante agua del subsuelo y una tierra muy fértil han hecho de Vilabertran una población de tradición eminentemente agrícola. La existencia de sistemas de riego muy eficientes, como las norias o pozos, han dado como resultado que históricamente el recurso económico más importante del municipio haya sido la agricultura. La llanura vilabertranenca es un terreno muy plano y fértil y la huerta es el sistema de cultivo más extendido. Todos estos elementos han configurado un paisaje muy interesante, en el que se mezclan los cultivos y los cipreses, la arquitectura popular de las casas y edificios del pueblo y la arquitectura medieval del conjunto medieval de Santa María. Vilabertran és un petit poble a tocar de la ciutat de Figueres. El terme municipal és força reduït, compta amb 2,29 km² d’extensió ubicats a la plana empordanesa, a l’ interfluvi dels rius Manol i Muga, la confluència dels quals es fa aigües avall de Vilabertran. El territori és força pla i a una alçada relativa sobre el nivell del mar de 19 metres. Es troba ben regat per nombrosos pous i per la riera de Figueres o de Galligants, paral·lela amb el límit amb Vilatenim, a ponent de Vilabertran. El municipi també limita amb els veïns de Cabanes i Figueres.El casc urbà s’estén a llevant de l’element arquitectònic més característic del municipi, el monestir de Santa Maria de Vilabertran, una de les canòniques medievals més ben conservades de Catalunya. El poble és de carrers estrets i rectilinis, que s’entrecreuen de forma gairebé perpendicular, formant una malla que va de nord a sud i d’est a oest. La plaça de Catalunya i la plaça dels Hortolans, juntament amb els carrers de l’Empordà i de Santa Maria formen el centre urbà de la població. Un dels edificis emblemàtics del poble, la Torre d’en Reig, edifici d’estil modernista, actual seu de l’Ajuntament i d’altres dependències municipals. L’abundant aigua del subsòl i una terra molt fèrtil han fet de Vilabertran una població de tradició eminentment agrícola. L’existència de sistemes de rec molt eficients, com les sínies o els pous, han donat com a resultat que històricament el recurs econòmic més important del municipi hagi estat l’agricultura. La plana vilabertranenca és un terreny molt pla i fèrtil i l’horta n’és el sistema de conreu més estès. Tots aquests elements han configurat un paisatge molt interessant, en el qual es barregen els conreus i els xiprers,l’arquitectura popular de les cases i edificis del poble i l’arquitectura medieval del conjunt medieval de Santa Maria.
Figueras se halla ubicada en el extremo noreste de Catalunya. Es la ciudad más importante de las cercanas a la frontera con Francia y articula un importante nudo de comunicaciones que la convierten en puerta de entrada y punto de parada obligada de viajeros y turistas que entran y salen de España. Su posición geográfica y estratégica la convierten en un importante centro de comunicaciones dotado de una gran accesibilidad. El viajero puede llegar directamente por carretera, en ferrocarril convencional y en alta velocidad. Por carretera se accede a través de la autopista AP-7 (salida nº. 4, Figueras Sur, si se accede desde Barcelona, y salida nº 3 si se accede desde Francia), de la N-II y de la N-260 procedente de Portbou. Por lo que se refiere al ferrocarril, la estación está ubicada en el centro de la ciudad y en ella tienen parada todos los trenes de la línea internacional Barcelona-Cerbère. Asimismo, la nueva estación Figueras-Vilafant está conectada con París y ciudades francesas intermedias mediante dos trenes diarios TGV, y con Madrid a través del AVE. Figueras está en el punto por donde entran en la Península Ibérica las grandes olas de frío siberianas o simplemente de origen europeo dándose una media de 3 días de nevada anuales. Característica fundamental de Figueras es la tramontana, viento del norte, frío y seco, que sopla recurrentemente todo el año. Así, recientemente, durante la ola de frío de febrero de 2012 se llegó a registros percibidos de -22 º a causa de la coincidencia de temperaturas inferiores a los -5 º con vientos sostenidos de 50 km/h y rachas de más de 100 km/h. El nombre actual deriva de Ficaris, de la época visigoda. En 1267 el rey Jaime I de Aragón le concedió fueros y años más tarde Hugo IV, conde de Ampurias, la incendió. De la antigua muralla queda en pie la torre Gorgot, integrada en el Teatro-Museo Dalí. En el siglo XIX Figueras fue impulsora de una renovada sardana de la mano de Pep Ventura. Durante el siglo XIX adquirió notoriedad y pujanza, le fue concedido el título de ciudad y se convirtió en un centro de ideas republicanas y federalistas. En la década de los años cincuenta la recuperación de la ciudad empezó a manifestarse, consolidándose con el inicio del turismo y el desarrollo en los años sesenta. Son asimismo naturales de Figueras Narciso Monturiol, inventor de la nave submarina 'Ictineo', Salvador Dalí, conocido pintor surrealista. El Teatro-Museo Dalí fue construido como teatro en el siglo XIX y restaurado a partir de 1966, agregando una cúpula de retícula metálica y originales adornos y decoración surrealista dirigida por el propio Salvador Dalí para alojar su obra. Adosado se encuentra un edificio neoclásico decorado y pintado de modo estridente, llamado Torre Galatea, donde Dalí vivió sus últimos años y que tras su muerte ha sido modificado para ampliar el Museo y alojar las oficinas de la Fundación Gala-Dalí. Bajo la cúpula del museo descansan los restos del genio Ampurdanés. Fue inaugurado en 1974 y bajo su cúpula fue enterrado Dalí por expreso deseo en 1989. Algunas obras realizadas expresamente para el teatro-museo como la sala MaeWest, la sala Palau del Vent o el Cadillac lluvioso destacan por su originalidad. Figueres es troba situada a l'extrem nord-est de Catalunya. És la ciutat més important de les properes a la frontera amb França i articula un important nus de comunicacions que la converteixen en porta d'entrada i punt de parada obligada de viatgers i turistes que entren i surten d'Espanya. La seva posició geogràfica i estratègica la converteixen en un important centre de comunicacions dotat d'una gran accessibilitat. El viatger pot arribar directament per carretera, en ferrocarril convencional i en alta velocitat. Per carretera s'accedeix a través de l'autopista AP-7 (sortida núm. 4, Figueres Sud, si es ve de Barcelona i sortida nº 3 si es ve de França), de la N-II i de l'N-260 procedent de Portbou. Pel que fa al ferrocarril, l'estació està ubicada al centre de la ciutat i en ella tenen parada tots els trens de la línia internacional Barcelona-Cerbère. Així mateix, la nova estació Figueres-Vilafant està connectada amb París i ciutats franceses intermèdies mitjançant dos trens diaris TGV, i amb Madrid a través de l'AVE. Figueres està en el punt per on entren a la Península Ibèrica les grans onades de fred siberianes o simplement d'origen europeu donant-se una mitjana de 3 dies de nevada anuals. Característica fonamental de Figueres és la tramuntana, vent del nord, fred i sec, que bufa recurrentment tot l'any. Així, recentment, durant l'onada de fred de febrer de 2012 es va arribar a registres percebuts de -22 º a causa de la coincidència de temperatures inferiors als -5 º amb vents sostinguts de 50 km / hi ratxes de més de 100 km / h. El nom actual deriva de Ficaris, de l'època visigoda. En 1267 el rei Jaume I d'Aragó li va concedir furs i anys més tard Hugo IV, comte d'Empúries, la va incendiar. De l'antiga muralla queda dempeus la torre Gorgot, integrada al Teatre-Museu Dalí. Al segle XIX Figueras va ser impulsora d'una renovada sardana de la mà de Pep Ventura. Durant el segle XIX va adquirir notorietat i puixança, li va ser concedit el títol de ciutat i es va convertir en un centre d'idees republicanes i federalistes. A la dècada dels anys cinquanta la recuperació de la ciutat va començar a manifestar-se, consolidant-se amb l'inici del turisme i el desenvolupament en els anys seixanta. Són així mateix naturals de Figueres Narcís Monturiol, inventor de la nau submarina 'Ictineo', Salvador Dalí, conegut pintor surrealista. El Teatre-Museu Dalí va ser construït com a teatre al segle XIX i restaurat a partir de 1966, agregant una cúpula de retícula metàl·lica i originals adorns i decoració surrealista dirigida pel propi Salvador Dalí per allotjar la seva obra. Adossat es troba un edifici neoclàssic decorat i pintat de manera estrident, anomenat Torre Galatea, on Dalí va viure els seus últims anys i que després de la seva mort ha estat modificat per ampliar el Museu i allotjar les oficines de la Fundació Gala-Dalí. Sota la cúpula del museu descansen les restes del geni Empordanès. Va ser inaugurat el 1974 i sota la seva cúpula va ser enterrat Dalí per exprés desig en 1989. Algunes obres realitzades expressament per al teatre-museu com la sala MaeWest, la sala Palau del Vent o el Cadillac plujós destaquen per la seva originalitat

Kommentarer

    You can or this trail